20 Mar 2015

La tècnica de remar amb banc fix

Los remeros, Manuel Losada (1865-1949) Museo de Bellas Artes de Bilbao

Hi ha una manca de literatura sobre la tècnica de remar amb banc fix. Això és sorprenent perquè hi ha molts exemples per tot el món de barques de rem que utilitzen el banc fix, incloent-hi traineras Basques, cogs de Gal-les, skiffs angleses, canoes de gel quebequesos, grindabatars de les illes de Faroe, currachs d'Irlanda, surfboats de les platges d'Austràlia, i llaguts catalans. Hi ha altres exemples de barques que tenen un abast més internacional com els longboats de la competició Atlantic Challenge que deriven de barques del segle XVIII que eren part dels equipaments dels vaixells de guerra en aquella època. La majoria d'aquests tipus de vaixells tenen orígens lligats amb elements específics de clima, geografia, i cultura. Per exemple, a Quebec l'origen de la canoa de gel és deu a la necessitat per un mitjà de transport per travessar el riu Sant Llorenç durant l'hivern que, a causa dels corrents i marees, poques vegades es congela. El llagut català va néixer de la necessitat de llançar els vaixells de pesca enfront de les platges al llarg d'una costa amb molts pocs ports protegits. La caça de balenes al golf de Biscaia és el base de les traineras basques. Igual que amb molts aspectes de la vida quotidiana del passat, des del punt de vista de la documentació, registre i explicació, del rem tradicional hi ha poca literatura contemporània. I és una situació que continua en l'actualitat.
 
En contrast, la literatura sobre la tècnica del rem de banc mòbil és molt extens. La raó per aquesta disparitat és probablement perquè ja fa molts anys el rem amb banc mòbil és un esport olímpic. Curses i regates de rem remunten a l'antiguitat, però no va ser fins als principis del segle 19 que les carreres de barques es van convertir en un esport competitiu i organitzat en clubs i universitats britàniques. Va ser a la dècada de 1870 quan el banc mòbil es va inventar, en els Estats Units, amb la intenció de desplegar més de la potència dels músculs de les cames. I molt aviat aquells clubs I universitats van realitzar el canvi en favor del banc mòbil. Des dels voltants de 1880 i fins al començament del segle 20 l'esport de rem amb banc mòbil es va estendre a la majoria dels països occidentals. Però, el banc mòbil afegeix una complicació a la palada: com mantenir les mans allunyades dels genolls. Per descompte, va ser un problema que es va solucionar ràpidament i elegantment. No obstant això, era necessari impartir i comunicar aquesta solució per al món del rem més ampli i molt puc després de la introducció del banc mòbil textos sobre aquesta tècnica es van publicar. D'altra banda, hi va haver variacions en la tècnica del banc mòbil i diversos autors volien explicar els seus enfocaments particulars.
 
Amb la creixent importància dels esports olímpics, especialment després de la segona guerra mundial hi va haver un impuls natural per entendre millor la física de com les barques de banc mòbil estan propulsades i com fer que vagin més ràpids. Mentre que el rem de banc mòbil es mantenia com un esport veritablement d'amateurs l'interès en aquests tipus d'investigació era relativament menor. A poc a poc, però, a través els anys dels 1950 i 1960 la quantitat d'investigació científica va augmentar. Se li va donar un gran impuls per l'alça de la màquina esportiva que va ser l'Alemanya de l'Est en les dècades dels 1960 i 1970. L'obsessió d'aquest país amb la proesa esportiva va empènyer la investigació científica en tots els esports, inclòs el rem, i va impulsar altres països a emular aquestes investigacions. Evidentment, tots aquests factors implica que més i més llibres, papers científics i fullets sobre la tècnica del banc mòbil es publicaven duran tot el segle 20.
 
 

Una trainera de una postal vella
 
Mentrestant el rem tradicional es va quedar en això, tradicional, amb alguns aficionats per aquí i per allà que van continuar remant les seves barques particulars afora de la llum. Hi va haver poca investigació científica sobre el rem de banc fix, de fet, una situació que continua fins avui dia. Però no vol dir que el rem tradicional no ha aprofitat dels avanços en el rem de banc mòbil, ho va fer. Això és especialment cert en l'assumpte de materials com fibra de vidre, fibra de carboni i altres materials sintètics usats en la fabricació de rems i barques.
 
Per descompte no hi ha cap raó perquè els mètodes moderns d'entrenament desenvolupats pel rem de banc mòbil no es poden usar o adaptar pel rem de banc fix. Qualsevol entrenador que entrena una tripulació de llagut o trainera no pot deixar de beneficiar-se d'un examen dels mètodes utilitzats pels equips de banc mòbil. Però, és important tenir en compte les diferenciés entre els dos tipus de rem. El rem de banc fix es realitza normalment en alta mar or grans llacs i rius on les condicions són molts diferents de les de rem de banc mòbil que es limiten en aigües tranquil·les i protegides. És amb aquests antecedents en ment que aquesta nota sobre la tècnica del rem de banc fix es presenta.
 
Fins i tot després del canvi a banc mòbil molts clubs de rem en la Gran Bretanya que és centraven exclusivament en competició van continuar ensenyant els fonaments en barques de banc fix. Alguns entrenadors eren de l'opinió que aprendre de remar bé en barques de banc fix pudia ser d'utilitat pels novells abans d'avençar al banc mòbil. Molts clubs tenien unes barques de banc fix que es deien «tubs», o «banyares» en anglès, per ensenyar els fonaments. Aquestes barques van desaparèixer dels clubs per l'època de la primera guerra mundial i mai van ser molts utilitzats en altres països. Aquest interès en el banc fix com un pas per perfeccionar la tècnica del banc mòbil és obvi en el llibre de R.C. Lehmann que es titula Rowing i publicat en 1898. El llibre és un text de la tècnica del banc mòbil però Lehmann fa alguns comentaris del banc fix que val la pena llegir i estudiar.
 
Un imatge presa del llibre Rowing de R.C. Lehmann publicat en 1898.

Tenint en compte aquesta manca de literatura sobre la tècnica del banc fix, podia ser útil oferir alguns comentaris sobre aquesta tema. Permeti'm dir que aquestes són opinions personals basades en les meves experiències de rem en la canoa de gel, el llagut català i bots de rem per iots. Puc contrastar la meva experiència de banc fix amb tres dècades de rem amb banc mòbil. Hi pot haver alguns que qüestionen, i potser no estan d'acord amb les meves opinions, però estic obert a discutir qualsevol suggeriment o correcció dels que llegeixen aquest assaig.
 
 
La palada del banc fix
 
Per la convivència de discussió la palada es divideix generalment en dues fases, la recuperació i la passada, i les dues fases són marcades per les entrades i sortides de la pala dins i afora de l'aigua. Per descompte, en realitat cada palada és part d'un cicle continu i sense parades que no té ni principi ni fi. És durant la fase de la passada, amb la pala del rem submergit i amb l'aplicació de la força de l'atleta, que la barca és impulsada cap endavant. Duran la recuperació, amb els rems fora de l'aigua, els vogadors poden recuperar una mica mentre que es preparen per a la pròxima fase d'empenta. La palada sembla ser una seqüencia d'accions bastant simples o senzilles. De fet, mirant de prop, impulsar una barca amb l'ús de rems és un exercici molt complex. El vogador ha de realitzar una sèrie d'accions específiques en els moments apropiats, que sa de mantenir una palada després de l'altre. Per descompte, cada vogador ha d'estar en perfecta sincronització amb la resta de la tripulació, mentre que el seu cos està sota un alt nivell d'estres fisiològic.
 
Si la barca, la tripulació, inclòs el timoner, i els rems es consideren com un sol sistema que requereix una intricada sèrie d'accions dutes a terme en moments precisos per moure el conjunt, llavors un s'adona com complex és moure un vaixell a través l'aigua. A causa d'aquesta complexitat, és essencial que tots els membres de la tripulació treballen en perfecta sincronització, ja que qualsevol petita desviació per ningú impedirà el moviment de la barca. Mentrestant, és especialment important que les entrades i sortides dels rems siguin alhora, també és important que els cossos de la tripulació estiguin en ritme—que tinguin «swing» per dir-ho en anglès. És clar que en realitat no és tan senzill. Una barca en el mar obert ha de patir els capritxos del vent i les onades, i el seu moviment estarà impedit i sacsejat. En aquestes condicions hi haurà palades perdudes, mistos i enganxós, però una bona tripulació pot fer front amb aquestes condicions mitjançant l'adaptació i compensació. Aquesta capacitat d'adaptació prové només de la formació i entrenament constant de la tripulació.
 
Abans d'examinar la palada hi ha alguns punts per tenir en compte. El vogador, o la vogadora, ha d'estar assegut còmodament en la vora de popa del banc amb els peus a l'ample d'espatlles, i les puntes dels peus que empenyien contra la fusta de la pedalina. Els peus han d'estar més baixos que el banc amb la part superior dels dits dels peus que no superin el punt més baix del banc. El vogador ha d'empènyer amb els coixinets dels peus de la mateixa manera que un ciclista empeny el pedal utilitzant només la part davantera del peu. Si el vogador empeny amb els arcs dels peus, a més de ser incòmode i ineficaç, els dits dels peus poden interferir amb el mànec del rem especialment en condicions d'aigües turbulentes. L'esforç s'ha d'aplicar igual pels dos peus. Els posicionaments del banc i la pedalina s'han d'ajustar de manera que els genolls estan una mica doblegats en el moment de l'entrada de la pala a l'aigua—quan el vogador estar a punt de treure la pala fora de l'aigua els genolls estan gairebé rectes. La posició del banc i la pedalina en relació amb l'escalemera s'han d'ajustar de manera que els genolls del vogador estan en línia amb l'escalemera. Això es tracta d'un ajustament que necessita l'ull de l'entrenador i s'ha de fer amb consideració de tots els vogadors de la barca.
 
El mànec del rem se sosté amb els dits i no amb els palmells de les mans. Els dits estan col·locats lliurement a la part superior del mànec, mentre que els polzes estan en la part inferior. Es manté les mans amb una separació d'una mà. El dit petit de la mà més lluny de l'escalemera ha de coincidir amb la punta extrema del mànec, o bé és perdre palanquejament. Amb les mans massa separades el centre d'esforç s'allunya de l'extrem del mànec, amb el resultat que es perdre palanquejament. Durant la fase de palanca els canells es mantenen pla—l'avantbraç i la part posterior de la mà fan una línia recta. Això és molt important perquè, si els canells es dobleguen, la tendència és per agafar el rem amb massa força, el que pot causar que els avantbraços es paralitzen. Les mans, o més exactament els dits, actuen per transmetre al rem l'energia generada per l'esquena, les espatlles, i els braços, i la flexió dels canells significa que els avantbraços estan molt estressats.
 
A més dels aspectes tècnics del rem, en tant del banc fix com el banc mòbil, és un esport de resistència i força. No totes les tripulacions estan interessades competir en regates, moltes simplement ramen pel plaer d'estar en i gaudir del mar. No obstant això, tenir un nivell bàsic de condicionament incloent resistència i força augmenta el gaudiment de l'esport. Simplement sortir i remar augmentarà els nivells de condicionament, però si un equip vol competir i guanyar regates, pot ser necessari fer formació complementaria, com córrer, aixecar pesos, entrena en l'ergo-metre, etc. Cada equip amb l'ajuda del seu entrenador ha d'avaluar els seus objectius i trobar la resposta a la pregunta bàsica: Que són els nostres objectius? Si es tracta de remar simplement per plaer dos o tres cops per setmana no és probable que l'entrenament addicional és necessari i fins i tot desitjable. No obstant això, si un equip té l'objectiu de competir i guanyar regates específiques llavors un rigorós programa d'entrenament pot ser necessari. En qualsevol cas, sigui quina sigui els objectius d'una tripulació o el seu nivell de condició física, s'ha d'esforçar per desenvolupar i mantenir una bona tècnica.
 
Un vaixell de les Illes Faroe
 
L'entrada
 
Una entrada, o atac, decisiva i rapida és un dels elements més importants de la tècnica del rem però també és un dels aspectes més difícils aconseguir. Aquesta dificultat es deu a la relativament inestable posició del vogador en el moment de l'entrada—amb el cos doblegat des de la cintura i amb els braços estesos cap a la popa. És molt més fàcil aconseguir una entrada rapida mentre es rema amb el cos més vertical en el moment de l'entrada—una mitja palada. Durant la recuperació, amb els braços estesos, el cos del vogador es balanceja cap a la popa i quan les mans arriben per sobre als turmells—més lluny és ineficaç, i innecessàriament esgota la part inferior de l'esquena—la pala entra l'aigua ràpidament i netament. Això es fa simplement elevant els braços i les mans, amb els braços pivotant des de les espatlles.
 
L'entrada és de vital importància, ja que és la transició entre les fases de recuperació i passada—els cossos de la tripulació fan un canvi de direcció de popa a proa. Aquest canvi de direcció ha de coincidir de forma instantània amb l'entrada o en cas contrari la barca s'aturà. Amb una entrada ràpida la pala entra l'aigua sense esquitxades cap a la proa i sense frenar la barca. Una entrada ràpida no implica una entrada forta i dura que dóna la barca un sotrac. És més eficaç si s'aconsegueix amb una acceleració gradual de la pala durant tota la passada. Les entrades rapides s'han de mantenir en tots moments, fins i tot quan ramen lleugerament. Només la pala del rem s'ha de submergir. Remar massa profund amb la pala és ineficaç, pot causar que el rem s'enganxi i que s'alin tiri la barca. D'altra banda si només una part de la pala és submergit, el rem pot fer un misto.
 
 
La passada
 
Amb la immersió de la pala s'inicia la fase de la passada. Amb el rem de banc fix els muscles de l'esquena són els que proporcionen la major part de la potència duran la passada. Això implica la necessitat que els muscles de l'esquena i els abdominals siguin forts—el més fort millor. El cos es balanceja a través d'un arc que va des de la inclinació endavant (cap a la popa), a la posició vertical i acabant amb una inclinació enrere, és a dir cap a la proa. Amb el banc fix la inclinació enrere és bastant exagerat en comparació amb el banc mòbil, encara més raó per tenir els muscles de l'esquena i abdominals forts. Des de l'entrada el braç més lluny de l'escalemera es manté recte i l'altre una mica doblegat, i es queden així fins que el cos arriba a la posició vertical. És només llavors que els braços realment comencen entrar en joc i contribueixen potencià a la passada. Els braços i l'esquena acaben el mateix temps, les mans i el mànec del rem donant els abdominals un bon cop. Doblegar els braços a l'entrada o abans que el cos arribi a la posició vertical resulta amb una feble i ineficaç passada. Tot i que estem parlant del rem de banc fix las cames contribueixen a la passada. En el moment de l'entrada les cames estan doblegades una mica però amb el cos balancejant cap a la proa las cames es posen rectes i afegeixin la seva força a la passada.
 
La força generada i que s'aplica durant la passada pot variar d'una tripulació a un altre. És possible emprar una entrada molt forta, o exercir més poder a la part mitjana de la passada, o emfatitzar el poder just abans de l'extracció. Això és una qüestió de variacions en la tècnica. Però, jo no recomanaria una tècnica que fa èmfasi amb una entrada forta per dues raons. Primer, una entrada forta carrega el baix de l'esquena, sobretot tenien en compte que les embarcacions de banc fix poden pesar molt. Alguns llaguts arriben a pesar fins a 300 kilograms. En segon lloc, una entrada forta resulta en un moviment vertical que impedeix el moviment cap endavant de l'embarcació. És més eficaç que després d'una entrada rapida i suava s'accelera la pala dins l'aigua, i que és emfatitzi el mitjà o final de la palada. Qualsevol que sigui la tècnica escollida la pala s'accelerà fins al moment d'extracció, or sortida. L'acceleració de la pala just abans de la sortida es duu a terme mitjançant l'ús dels braços tirant el mànec cap als abdominals. És molt important mantenir l'acceleració de la pala per facilitar l'extracció. És molt important aquest punt.
 
 
La sortida
 
Quan les mans arriben al cos del vogador es deixen caure ràpidament a la falda i s'empanen fora del cos. Igual com l'entrada, la sortida és ha de fer el més netament possible. El secret per on sortida neta, que la pala no s'enganxi, és l'acceleració dins l'aigua. Mentre que la pala és accelera hi haurà una massa d'aigua turbulenta darrere la pala que facilitar la seva extracció.
 
Un aspecte de la palada que varia entre les diverses barques que utilitzen el banc fix és la qüestió de repaleig del rem. En alguns vaixells els rems es repalegen però en altres no. En general repalejar el rem dependre de la mena d'escalemera. La majoria de les embarcacions de banc fix no tenen escalemeres que es poden tancar. No hi ha dubte, ser capaç de repalejar la pala és avantatjós quan es rema contra el vent però també en condicions turbulentes. Normalment l'escalem és una simple estaca i el rem si agafa amb un estrop o volandera. També l'escalem pot constar d'una osca a la borda de la barca. En qualsevol cas, l'acció de repalejar coincideix amb la caiguda de les mans en el moment d'extracció de la pala, i es porta a terme girant el canell més a prop de l'escalem.
 
 
La recuperació
 
Una vegada que la pala està fora de l'aigua les mans s'aparten ràpidament del cos. A mesura que els braços s'estenen i les mans estan per sobre els genolls, el cos es balanceja cap endavant pivotant des dels malucs. Movent les mans ràpidament i que s'aparten del cos facilita la balancejada i ajuda aconseguidor el que en angles es diu el «swing». Un bon swing és una sensació que només s'aconseguirà quan els cossos de tot l'equip es mouen en uníson cap a la popa. Quan es fa correctament la barca sembla més lleugera, com si té una vida pròpia. El swing és un element difícil aconseguir i només ve amb pràctica i l'atenció a la tècnica. No obstant això, aquesta balancejada ha de ser controlada, el vogador no es pot tirar cap a la popa, ha de ser un moviment fet amb control i deliberació. Fins i tot quan es remi en un ritme elevat.
 
La recuperació és el moment quan que el vogador pot descansar i prendre forces pel següent esforç. Durant aquest temps, els muscles s'han de relaxar-se, l'agafada del mànec ha de ser ferm però no tens, el cap aguantat sense tensió amb els muscles del coll. La rapidesa de la recuperació marca la freqüència de les palades, el ritme. La velocitat del cos cap a la popa determina el ritme, mes que l'esforç de la pala dins l'aigua. Qualsevol que sigui el ritme les mans s'han d'apartar del cos el més ràpid possible. En deixar el vaixell ratxa de la seva pròpia inèrcia, sobretot si hi ha un vent de popa, els temps de la recuperació es pot allargar (és a dir, baixar el nombre de palades), una situació que permet el vogador aplicar encara més força durant la passada.
 
 
Sincronització
 
Pot ser redundant reafirmar de nou, però la sincronització, o l'uníson, de la tripulació és d'importància critica. Tota la tripulació ha de fer cada moviment a l'uníson: les entrades sincronitzades, les sortides en concert, balanceja junts, fer la recuperació en uníson, i l'aplicació dels esforços a l'aigua de cada vogador han de coincidir. Per descompte, en barques en què els seients són de costat a costat, com en els llaguts, traineras i whale boats, els dos vogadors que fan de marques tenen de remar en sincronització. En aquestes barques la resta de la tripulació ha de seguir les marques i ningú altre. En el cas de barques on els seients són un darrere l'altre, com els canots de gel i els batels, tothom segueix el que fa de marca.
 
 
Finalment...
 
No fa cap mal subratllar una vegada més que les entrades i sortides ben fetes són d'importància crucial. Aquest aspecte de la tècnica de vegades es denomina «bladework» en anglès, o «treball de pala». Per alguns entrenadors del banc mòbil és el seu objectiu principal quan es tracta de la tècnica. El seu raonament és que si el bladework és ben fet, la resta caurà en el seu lloc: és a dir, els moviments del cos del vogador s'adaptaran el bon treball de la pala. Si bé aquest enfocament fa que tingui algun sentit, una bona tècnica és més probable, al meu entendre, i que s'aconseguirà més aviat i amb menys problemes, si l'entrenador treballa tant amb els cossos com amb el bladework simultàniament. En una avaluació la tècnica d'una tripulació les entrades solen ser l'element que primer crida l'atenció de l'observador ben informat, sobretot quan la barca es veu de llarga distància. En el moment quan una tripulació, que té bona tècnica, arriba a la posició de l'entrada, les pales desapareixen en un cop d'ull. Una tripulació que ha dominat les entrades rapides i les sortides netes probablement té un alt nivell de tècnica, qualsevol sigui el seu nivell de condició física. Una tripulació que porta entrades lentes on les pales es detenen en l'aire abans d'entrada a l'aigua està desaccelerant el lliscament de l'embarcació, i per tant serà més lenta pel seu esforç. Una tripulació que té bona tècnica pot entrenar i competir físicament en un nivell més alt, perquè la bona tècnica facilita l'aplicació d'esforç. Remar en una barca on la capacitat tècnica és alta és un plaer. Remar en una barca on la tècnica és descuidant serà tediós i és desmotivant per tots involucrats.
 
The Fog Warning (L'advertència de boira), Winslow Homer (1836-1910)
 Museum of Fine Arts, Boston 
 

No comments: