Tinc un vague record de la meva primera visió del Canadà. Era a finals d’octubre de 1960 i tenia encara no quatre anys. Estava amb els pares i la meva germana petita a bord d’un avió que havia aterrat a Gander, Terranova, per omplir el dipòsit després de creuar l’Atlàntic. Recordo que era gris i nevava i que mirant per la finestra de la cabina vaig veure uns homes vestits amb anoracs que treballaven al voltant de l’aeronau. Es veia desolat, fred i tan estrany. Per què érem en aquell lloc que semblava deixat de la mà de Déu? Anàvem cap a Mont-real. Els pensaments i els sentiments dels meus pares havien d’haver estat molt contradictoris, mentre miraven per aquella mateixa finestra allò que els devia semblar un abisme. A Barcelona, el dia abans, un grup de familiars i amics ens havia acomiadat abans de pujar al tren per anar a Madrid, on havíem d’agafar el vol. Després d’haver decidit emigrar i marxar d’Espanya, els meus pares sabien que era poc probable que tornessin a veure mai més aquella gent. Aquella primera impressió del Canadà, ja en les urpes de l’hivern, no els devia haver posat les coses fàcils. Per a la meva mare era encara més estressant perquè estava embarassada del tercer fill. Havia estat una decisió difícil, però els meus pares pensaven que Espanya, i Catalunya, amb les seves limitades perspectives, no tenia cap futur per a ells.
El meu pare, que era d’Igualada, i la meva mare, de Manresa, van ser criats i educats a Catalunya abans i durant la Guerra Civil. Havien patit a la guerra, però ni més ni menys que la majoria. El meu pare, massa jove per servir a l’exèrcit republicà, havia treballat amb el seu pare, un mecànic de l’exèrcit. Després de la guerra va ser convidat a servir a la Infanteria de Marina i el van enviar a Mallorca. Era present al setembre de 1943 quan una part de la flota italiana, fugint dels alemanys, va atracar a Palma. Després de fer el servei militar va treballar en diversos oficis, fins i tot com a obrer i com a camioner, mentre estudiava per delineant. La família de la mare tenia un estanc al carrer d’Urgell, a Manresa. Durant la guerra, l’escorcoll de la casa familiar buscant parents amagats o imatges religioses li va ocasionar molta angoixa. I va sobreviure de ben poc a un bombardeig aeri quan una paret li va caure gairebé al damunt. Després de la guerra va ajudar a cuidar la seva mare malalta mentre treballava a l’estanc. Els meus pares es van conèixer el 1954 i després de casar-se es van establir a Manresa. Poc després van començar a pensar a emigrar. Al principi volien anar a Austràlia, però no podien afrontar la despesa. Casualment, per aquella mateixa època el Canadà va fer un acord amb Espanya en què acceptava un petit nombre d’emigrants. Els meus pares van sol·licitar un lloc i van ser-hi admesos.
El meu pare em va dir una vegada que, abans d’emigrar, la seva imatge del Canadà es basava en un musical de Hollywood, Rose Marie. En aquella pel·lícula el Canadà era representat com un país amb unes quantes ciutats envoltades de boscos immensos i poblades per cambreres que cantaven, llenyataires, indígenes i policies muntats amb casaques escarlates. La realitat era prou diferent. En els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial l’economia del Canadà creixia vigorosament. La guerra va salvar el Canadà dels estralls de la Gran Depressió. Tot i tenir una població de només 11 milions al 1939, prop d’un milió d’homes i dones van servir a les forces armades. Els canadencs estaven orgullosos del seu paper en la guerra mundial. El Canadà s’havia beneficiat de l’establiment de noves indústries que havien donat suport a l’esforç bèl·lic. Quan va tornar la pau, hi havia llocs de feina per a tothom. Tants llocs de feina que el Canadà necessitava immigrants per treballar en els camps de petroli d’Alberta, en la construcció de carreteres i preses a la Columbia Britànica i al Quebec, en la fabricació de cotxes a Ontario i en la collita de blat a Saskatchewan. Als europeus que havien patit la guerra, el Canadà els semblava la terra promesa gràcies a la pau, la seguretat i la perspectiva de tenir feina. En els vint anys següents a la fi de la guerra van arribar-hi gairebé 3 milions d’immigrants. Era una època d’optimisme i de confiança en un futur que semblava brillant. El contrast amb l’Espanya dels anys cinquanta difícilment podria haver estat més gran. Vint anys després de la Guerra Civil, l’estat d’ànim era ombrívol a Espanya amb l’escassetat de béns i d’aliments, i l’elevat atur. La situació econòmica era tan greu que el govern espanyol encoratjava l’emigració. Sota la dictadura feixista, Espanya era una pària entre les nacions occidentals.
Poc després d’arribar a Mont-real el meu pare va trobar feina com a delineant en una oficina d’arquitectura. Uns dies abans de Nadal el propietari i la secretària de l’empresa van fugir amb la nòmina. Semblava que serien unes festes molt tristes. No obstant això, el dia abans de Nadal, vam tenir la visita d’una organització benèfica. Algú els havia alertat que una família de nous immigrants havia perdut el seu únic mitjà de suport. Van deixar bosses de comestibles, algunes joguines i vint dòlars en efectiu. Els meus pares es van quedar atònits. El dia de Cap d’Any un cotxe de policia va acompanyar la meva mare a l’hospital, on va néixer la seva segona filla. Després de les festes el meu pare va fer servir els vint dòlars per agafar l’autobús i buscar una altra feina. En va trobar aviat. Un que ja estava empleat a l’empresa, un altre immigrant espanyol, hi havia causat tan bona impressió que el meu pare va ser contractat, en part, perquè ell també era d’Espanya. Aquell espanyol anònim va passar a formar part de la tradició familiar. Així que després d’unes setmanes ben agitades i de l’experiència d’un hivern quebequès, l’any nou va resultar més estable i positiu.
El 1960, Mont-real seguia sent la ciutat més gran de Canadà i mantenia la seva posició com a centre empresarial i cultural del país. Mont-real i Barcelona són en certa manera similars. Totes dues són ciutats bilingües envoltades de territoris que són gairebé monolingües. Les dues atreien immigrants, Mont-real de tot Europa i Barcelona del sud d’Espanya. Però hi havia diferències significatives. Barcelona estava assetjada per una dictadura que asfixiava la cultura catalana. A Mont-real el visitant ocasional hauria pensat que l’anglès i el francès estaven en un mateix nivell, però en realitat hi havia tensions entre “les deux solitudes”. Mont-real era encara el centre de les empreses canadenques, però aquest era un bastió gairebé totalment dels angloparlants. Fins i tot a les ciutats petites del Quebec on la població era gairebé íntegrament de parla francesa, allà on hi havia indústries grans els “caps” eren quasi sempre anglocanadencs o nord-americans. La manca de poder econòmic i polític era una font de ressentiment per als quebequesos. Just després de la segona guerra mundial havia començat una reacció contra el predomini de la societat anglocanadenca i la influència de l’Església Catòlica. Amb un impuls que va anar prenent lentament, però inexorablement, va tenir lloc el que es va conèixer com la “Revolució Silenciosa”. L’objectiu d’aquesta “revolució” l’exemplificava el lema “maîtres chez nous”.
Els meus pares creien que era important que la nostra família s’adaptés a la vida canadenca, però això no significava que descartessin la seva identitat catalana. A casa, com que els pares parlaven català, les meves germanes i jo el vam aprendre a parlar. Mai no es parlava en castellà. Malauradament, tot i que sabíem parlar-lo, les meves germanes i jo no sabíem llegir en català. La nostra identitat com a catalans depenia gairebé totalment de la llengua parlada i teníem poques oportunitats de parlar-lo fora de casa. Coneixíem altres famílies catalanes a Mont-real, però només les vèiem ocasionalment. Als pares els agradaven molt els llibres i n’hi havia centenars a casa, en quatre idiomes, però molt pocs eren en català –entre ells una sèrie de Meravelles de Catalunya. Una trucada telefònica transatlàntica era un esdeveniment rar i car. Arribaven cartes de familiars i d’amics, però jo no les podia llegir. A més, eren de persones que jo no coneixia. Per a les meves germanes i per a mi el coneixement de la cultura i la història catalanes depenia per complet d’allò que els nostres pares ens explicaven. Als dinars del diumenge ens contaven històries de la Guerra Civil, caminades a Montserrat, vacances als Pirineus o viatges a la Costa Brava. Ens assabentàvem de fragments de la tradició familiar –un dels meus avis era anarquista, un altre havia estat guàrdia civil i un tercer un dels fundadors del club de futbol d’Igualada. Pel costat de la mare, teníem alguns familiars que eren pagesos i d’altres que eren industrials.
Les nostres connexions amb Catalunya eren tènues i principalment a través de la meva tia, germana de la meva mare, que ens mantenia informats de què passava “a casa”. A més a més de cartes, de tant en tant ens enviava paquets de diaris i revistes. En algun moment de 1963 ens va sorprendre quan, a més dels diaris i revistes, ens va enviar uns quants discos. Aquests discos van ser una novetat perquè eren en català. La imatge de la portada d’un d’aquests discos em va fer una impressió duradora –un jove amb una guitarra recolzat en una paret de maó, i un nen petit al fons que se’l mirava. Per descomptat era la gravació icònica de Raimon, Al vent. Un nen de set anys que vivia al Canadà era poc probable que entengués el missatge de Raimon, però els meus pares sí que el van entendre. Criat al Canadà, jo estava sota la influència de la cultura angloamericana. Recordo amb força el dia que els Beatles van sortir a la televisió, a l’Ed Sullivan Show, en directe des de Nova York al febrer de 1964. Era un diumenge a la nit i tres o quatre famílies catalanes s’havien reunit per sopar i veure junts el programa en un televisor en blanc i negre.
Quan vam arribar a Canadà jo era massa jove per anar a escola, però vaig començar a aprendre francès, la llengua dominant al nostre barri. Quan vaig tenir l’edat suficient per anar a l’escola, els meus pares tenien tres opcions. Podien enviar-me a una escola catòlica de parla francesa, a una escola catòlica de parla anglesa o a una escola protestant de parla anglesa –totes elles amb suport públic. Hi havia un parell de raons per les quals van triar l’escola catòlica de parla anglesa. En primer lloc, érem nominalment una família catòlica i per a la meva mare la religió era mportant. El meu pare podria arribar a un compromís en aquest tema, malgrat que tenia forts sentiments anticlericals que havien estat profundament desenvolupats a Espanya – fins i tot acabaria assistint a les misses de Nadal i de Pasqua, al Canadà. L’elecció de l’anglès era una mica més pensada. No hi havia cap dubte que el gruix del poder polític i econòmic estava en mans anglocanadenques i que tenia més sentit vincular el teu futur amb aquest grup. La majoria dels immigrants feien la mateixa elecció. I així, quan vaig començar l’escola vaig haver d’aprendre un altre idioma.
Un dia de 1965, tota la família, ben endiumenjats, amb el nostre Pontiac de segona mà ens vam dirigir cap a un edifici governamental del centre de la ciutat. Davant d’un jutge els pares van repetir una promesa i els van donar a tots dos un document on s’afirmava que érem ciutadans del Canadà. Ja no érem “espanyols”. Per als meus pares, la ruptura amb el seu país de naixement s’havia completat legalment. Devia ser un moment molt emotiu per a ells, perquè, en aquella època, se sentien realment com a casa al Canadà. Com a família d’immigrants érem part d’una tercera realitat de la societat canadenca, una realitat que finalment portaria al concepte de multiculturalisme. Tot i que érem de fora, havíem estat rebuts i acceptats. Els meus pares n’estaven molt agraïts. En aquell moment érem una típica família de classe mitjana amb una casa en un barri nou als afores de Mont-real. Només que parlàvem en català a casa. Els veïns de la casa del costat eren filipins, i parlaven espanyol, i a l’altre costat hi vivia una parella anglocanadenca. Altres veïns eren francocanadencs, alemanys, italians i negres del Carib. Hi havia catòlics, protestants i jueus.
El 1967, Canadà va celebrar el centenari de la confederació. Hi havia un ambient d’optimisme i de celebració arreu del país. Les tensions entre els anglesos i els francesos semblaven oblidades durant aquell any feliç. Cada ciutat tenia el seu “projecte del centenari”, ja fos la construcció d’un nou espai públic, d’un nou parc o l’organització d’algun esdeveniment especial. L’esdeveniment més gran va ser a Mont-real, on durant tot l’estiu la ciutat va ser seu de l’Expo ’67, una espectacular exposició universal. (Em vaig quedar decebut perquè Espanya no hi tenia pavelló.) Canadencs de tot el país, i molts estrangers, van viatjar a Mont-real per visitar l’Expo. Al final de l’any es va produir la sensació que alguna cosa anava malament, que hi havia assumptes pendents. L’any següent va ser, al meu parer, fonamental en l’eventual resolució de la tensió entre “les deux solitudes”. Aquell any Pierre Trudeau, un profund intel·lectual francocanadenc, va ser elegit Primer Ministre del Canadà. Federalista apassionat i perfectament bilingüe, Trudeau creia que els interessos del Quebec se servien millor com a part d’un Canadà veritablement bilingüe. Trudeau va anar a Ottawa com a cap d’un grup de polítics quebequesos que pensaven de la mateixa manera, alguns dels quals no sabien parlar anglès. El problema era que mentre que els federalistes s’imaginaven un Canadà totalment bilingüe de costa a costa, en realitat el país es trobava molt lluny de ser-ho. En contra de Trudeau i del seu grup d’afins quebequesos hi havia el govern provincial del Quebec, fortament nacionalista. Un dels ministres provincials, un ardent experiodista, René Lévesque, va formar un partit separatista, el Parti Québécois. Això va condicionar l’escenari polític del Canadà durant la dècada següent. En certa manera era una cursa entre els dos grups. Els federalistes tenien pressa per legislar i promoure el bilingüisme real, mentre que el PQ intentava convèncer els quebequesos dels beneficis de la independència. Com a catalans podíem simpatitzar amb les aspiracions de la minoria francesa, però també admiràvem la naturalesa democràtica del Canadà. Per descomptat va ser un debat apassionant, amb elements de violència que els meus pares, que recordaven la guerra civil, van trobar enquietants.
A partir de 1963 hi va haver una sèrie d’incidents que van destapar els conflictes socials i culturals que es covaven a Mont-real i al Quebec. La majoria dels incidents van ser relativament menors. Un obscur grup d’esquerra, el Front de Libération du Québec, va posar petites bombes en bústies i edificis d’oficines. Altres incidents van ser més greus, com per exemple els disturbis que normalment acompanyaven les celebracions de Sant Joan a Mont-real. Un dels esdeveniments més violents es va produir a l’octubre 1969 amb la destrucció d’un garatge d’autobusos i els consegüents avalots que van causar dos morts i danys per milions de dòlars. El garatge era al centre de Mont-real, prop de l’oficina del meu pare. Quan va arribar a casa aquella nit semblava molest i preocupat pel que havia vist. Els pares van comentar el que estava passant i crec que ho van comparar amb el que havien vist, a més gran escala, trenta anys abans a Espanya. Van parlar d’anar-se’n de Mont-real. El meu pare va fer alguns viatges a Ottawa i a Toronto buscant una altra feina i a principi de desembre vam agafar el tren i ens en vam anar cap a Toronto. Era com si haguéssim emigrat una altra vegada. Altres famílies catalanes ens hi havien precedit.
El clímax de l’intent de l’FLQ per la revolució violenta i la independència del Quebec es va produir a l’octubre de 1970. Un ministre del govern del Quebec i un diplomàtic britànic van ser segrestats per dos comandos de l’FLQ. Quan pocs dies després el ministre va ser assassinat; això va significar un xoc intens per a un país on l’únic assassinat polític anterior havia ocorregut al 1868. Afortunadament, el britànic va ser alliberat il·lès i els seus segrestadors autoritzats a marxar a Cuba. Però l’abast de les operacions de l’FLQ era desconegut i per tant el govern federal, sota la direcció de Trudeau, va adoptar una postura ferma contra els terroristes i va suspendre les llibertats civils. Tot i que els amoïnava la imposició de l’estat d’excepció, la majoria dels canadencs, inclosos molts quebequesos, van donar suportar a Trudeau. No obstant això, la violència de l’FLQ i la resposta del govern canadenc van inquietar molta gent. Els canadencs no estaven acostumats a veure soldats amb metralladores patrullant els carrers –era una cosa que només ocorria en altres països. La “crisi d’octubre” va precipitar reaccions imprevistes. D’una banda els quebequesos, tant els federalistes com els separatistes, van rebutjar fermament la violència com a mitjà per a un fi. De l’altra, els separatistes estaven més decidits que mai a utilitzar les urnes per complir els seus objectius.
Des de Toronto vam seguir els esdeveniments amb inquietud, ansietat i, un temps després, amb alleujament. Uns anys més tard, al 1980, un govern del Quebec presidit per Lévesque va portar la qüestió del separatisme a referèndum, que va ser rebutjat. Durant els anys seixanta la incertesa de la situació política al Quebec, juntament amb l’afirmació per part dels quebequesos dels seus drets econòmics i culturals, van ser la causa que molts anglocanadencs s’hi sentissin incòmodes i que molts deixessin la província. Entre ells hi havia la família de la meva dona. Moltes de les grans corporacions van traslladar la seva seu de Mont-real a Toronto. Com a resultat Toronto es va convertir en la principal ciutat del Canadà. És una posició que encara té avui però que està sent desafiada per altres ciutats de l’oest del Canadà. En retrospectiva, potser la meva família i d’altres van reaccionar de forma exagerada però en aquell moment les amenaces semblaven massa familiars a persones com els meus pares que havien patit altres conflictes civils.
Sovint penso en aquell dia d’octubre de 1960, quan mirava per la finestra de l’avió a Gander i crec que els meus pares van fer una bona elecció en anar al Canadà. Com a país té els seus problemes i les seves debilitats, però ha heretat un sistema parlamentari fort i té una tradició de respecte per l’imperi de la llei. La fundació del Canadà es basava en un compromís entre els angloparlants, en la seva majoria protestants, i els francoparlants, que en la seva majoria eren catòlics. En temps de conflictes la tradició de compromís ha servit bé al Canadà i a la seva gent, i els ha ajudat a prendre la decisió d’abraçar tant el multiculturalisme com el bilingüisme. És una ruta que implica respecte per als qui són d’una altra raça, religió o cultura o parlen un idioma diferent. L’elecció es va fer mitjançant un debat obert, amb les urnes i en els dos idiomes oficials.
Aquest article va ser publicat a la revista L'Avenç el 2012
